El meu nom és Marta Pedrals, he nascut i crescut a Bagà. Tot i així, per la poca freqüència horària en els transports públics, he estat vivint a Barcelona durant 5 anys per poder estudiar el grau d’Educació Social i el màster d’Intel·ligència Emocional i Programació Neurolingüística. 

M’agrada la tranquil·litat del poble i les comoditats que ofereix, així que, un cop acabats els estudis, vaig decidir tornar a Bagà. Abans però, tenia les ganes i la curiositat de marxar fora del país i així poder conèixer altres llocs i cultures diferents a la meva. I alhora, poder participar i col·laborar en algun projecte social, per enriquir-me tant professional com personalment.

Així doncs, em vaig embarcar en aquesta aventura, que m’ha portat a Mèxic durant 7 mesos, a través d’una fundació de Barcelona que treballa conjuntament amb els escolapis i les Escoles Pia, tant de Catalunya com de Mèxic. A Mèxic, treballen a tres ciutats de Baixa Califòrnia: Ensenada, Mexicali i Tijuana (on estic jo actualment).

Dues de les ciutats, Mexicali i Tijuana, són ciutats frontereres amb els Estats Units que, en menys de 100 anys, es van expandir moltíssim com a conseqüència de la impossibilitat de la població de creuar el mur i aconseguir el “somni americà”. Són, doncs, ciutats amb una societat diversa i amb baixos recursos econòmics.

Tijuana és una ciutat de gairebé 2.000.000 d’habitants, que s’ha convertit en la ciutat fronterera amb més dinàmica del món. Cada dia passen milers i milers de persones, tant legal com il·legalment. Una ciutat amb un alt índex de violència i drogues. Per tant, no és el Mèxic ple de colors que tots imaginem, amb mariachis, platges precioses i paradisíaques, amb molta vegetació i contrastos. 

El meu dia a dia aquí és força variat, ja que hi ha una gran quantitat de projectes en els que hi participo. Treballo amb tot tipus de persones, que van des d’infants de 3 anys fins a gent gran de més de 90, passant per joves de 15-16 anys. 

El projecte principal i més gran, és ESCUELITAS DE TAREAS. És un espai educatiu no formal per a infants de 6 a 12 anys. Els infants, amb l’ajuda de voluntaris/es que es transformen en mestres, aprenen jugant. Hi ha un espai per jugar a jocs de taula, un espai per fer fitxes educatives adients a la seva edat i nivell i, per últim, un espai de jocs de pati. Els infants passen una bona estona compartint amb amics i amigues i els ajuda a desenvolupar una gran quantitat d’habilitats. 

M’ha impressionat com, amb poca cosa, com és fer fitxes i jocs, pot haver grans canvis en els infants. En 4 mesos, és possible veure l’evolució d’un nen molt callat i introvertit a un nen molt juganer i amigable.

Un altre projecte en el que hi col·laboro és VISITAR GENT GRAN, persones que havien estat molt lligades a la parròquia i que ara, per malalties o simplement vellesa, no poden sortir de casa. En un inici, es tractava d’acompanyar al rector a les cases a donar la comunió, un dia a la setmana. Vam veure que dedicàvem molt poc temps a les persones i que aquestes tenien ganes de parlar i tenir companyia. Així que vam decidir visitar menys persones al dia i afegir més dies de visites per poder dedicar més temps a cada una.

Les persones són molt agraides i estan molt contentes pel fet que hi passem una estona amb elles. Encara que tinguin pocs recursos i cases precàries, t’ofereixen tot el que tenen i t’obren les portes per a tot el que necessitis.

Durant aquests mesos estic aprenent a deixar rebre; a vegades, si no els acceptes el que t’ofereixen (una galeta, fruita, un café…) els pot fer sentir malament, s’ho prenen com una cosa personal i una falta de respecte. 

Un matí a la setmana estem a un GRUP ADULT, que anteriorment havia estat obert però, la persona que ho portava ja no disposava de temps i ningú altre va voler agafar la coordinació. És un espai on s’intenta que s’autogestioni per les pròpies persones que el formen. Cadascuna d’elles fan propostes, segons els seus interessos i cada dia intentem fer activitats diverses, com fer manualitats, reflexions d’un llibre o documental, esport, jocs de taula…

Des dels escolapis de Baixa Califòrnia, s’han obert dues cases (una per a infants i l’altre per a nois adolescents) que acullen a alguns dels infants i adolescents que no tenen família o que aquesta no es pot fer càrrec d’ells, ja sigui per motius relacionats amb les drogues, la violència o abusos, perquè estan a la presó… Aquestes cases s’anomenen HOCATI. 

Són persones amb una motxilla molt gran al darrera i, a vegades, es fa difícil treballar-hi, ja que acostumen a sorgir petits conflictes entre elles.

Intentem fer activitats i dinàmiques amb un objectiu o una finalitat concreta, com treballar un valor, unes habilitats, unes capacitats…

El GRUP JOVE (JCJ), està format per algun adolescent d’HOCATI i altres joves d’entre 13 i 20 anys. L’objectiu principal és treballar i aprendre sobre alguna temàtica concreta, des d’un punt de vista més social i, fins i tot, més espiritual (que diu la Bíblia envers aquest tema).

També, al formar part d’un grup parroquial, es fa alguna representació teatral relacionada amb la parròquia com les aparicions de Nuestra Señora de Fátima o de la Verge de Guadalupe.

Per últim, però no menys important, VERANO FELIZ, és com un casal d’estiu per a infants de 6 a 12 anys. Tot i que el casal dura tres setmanes de juliol, els monitors/es (que aquí s’anomenen tíos i tías) treballen de forma totalment voluntària durant tot l’any. Un cop al mes es reuneixen per formar-se i aprendre les habilitats i les eines necessàries per fer divertir i educar els nens i nenes. A més de fer reunions per anar creant activitats i planificant l’estiu, es fan accions per recaptar diners per disposar de recursos que permetin tirar endavant aquest projecte.

El passat dissabte 27 de maig es va fer un acte a la seu del Parc Natural del Cadí-Moixeró, a Bagà, per recaptar diners per fer possible, un any més, Verano Feliz. L’acte va començar amb una intervenció de Daniel López Codina parlant-nos de les fronteres en el món i dels drets dels humans i dels infants. Seguidament, vam parlar virtualment des de Mèxic, en Pep Segalés, escolapi català, explicant la situació de Tijuana i llavors jo, conjuntament amb la companya Glòria Llauradó, parlant dels projectes en els que estem col·laborant actualment; i algun dels tíos/as ens van explicar què és Verano Feliz i la gratificant experiència d’ells com a nens i nenes, però també com a monitors.

Un cop vam acabar, l’Esteve Pedrals ens va parlar de les seves experiències com a voluntari en diferents fronteres entre països. Per últim, el Benito Huerta, un escolapi mexicà, que fa uns dies que volta per Catalunya, ens va explicar la seva experiència i el seu recorregut en busca del somni americà i com va acabar a la comunitat escolàpia.

Va ser un acte molt bonic i emotiu que va aplegar moltes persones del poble de Bagà, que van col·laborar econòmicament per fer possible l’estiu del infants de Tijuana.  

En acabar l’acte, es va fer un tast de plats tradicionals mexicans, per a tots els assistents.